Etiquetes

, ,

Pot ser els valencianistes hem estat sotmesos a massa exigències. Els que volem un País Valencià diferent, ens sembla que ens endinsem en la tasca quotidiana, titànica en ocasions, per mirar de fer-nos forts en la nostra identitat, per lluitar contra tots aquells que ens volen arrabassar la dignitat de ser un poble. Però, a més amés, hem de mirar de convéncer a molts dels valencians i valencianes precisament d’això, que som un poble amb els seus trets identitaris, amb una història, una cultura i una llengua tan dignes com les de qualsevol altre, Pot ser, al capdavall, és massa demanar-nos.
Tanta energia i tant d’esforç consumit, pot ser ens ha fet oblidar que aquests són temps de mundialització, on les fronteres s’esborren, on els estats ja no són suficients, o pot ser ja fan més nosa que altra cosa… En temps de naufragi social generalitzat -econòmic, polític, social- moltes coses que pot ser consideràvem guanyades per sempre s’enfonsen aixafades sota la llosa del capitalisme. Al nostre voltant molta gent pateix, però més lluny hi ha molts pobles que fa dècades, quan no segles que, pateixen estructuralment. Pot ser no reflexionem prou aquest país en un context de mundialització, més enllà de l’estat espanyol. Som un país que en l’antiguitat fou solar pel que sirgaren moltes civilitzacions i pobles, amb una configuració, això sí medieval, però al que li han restat les empremtes d’aquestes cultures en la seua geografia, toponímia o lèxic. Així es fan els pobles, amb les aportacions continuades i el mestisatge.
A Algemesí fa uns anys es va fundar Algemesí-Solidari, una ONG local amb vocació d’universalitat. Un dels reptes més grans ha estat la consciènciació entre els ciutadans d’Algemesí que en aquest món no hi ha fronteres i que cal lluitar per fer una família humana digna. No és tasca gens fàcil en els temps que corren. Algemesí-Solidari aconseguí que l’ajuntament del municipi s’agermanés amb Baasnere, un poble de Burkina Faso, on des de feia uns anys l’associació tenia contacte directe, amb camps de treball organitzats i duts a terme pels seus membres. Gràcies a això s’han aconseguit dur endavant grans reptes.
Mogut per l’esmentada associació, el dissabte 1 de juny tingué lloc al Teatre Municipal d’Algemesí el concert Dolç Cinema. Una quinzena de dolçainers, amb vuit percussionistes i altres instruments de vent, sota la direcció d’Antoni de la Asunción, afrontaren el repte d’interpretar bandes sonores de pel•lícules conegudíssimes de tots. Un instrument tan nostrat, que amb el seu so estrident, punyent, acompanya tantes dances i balls, que tant apreciem i estimem els algemesinencs, que fa sonar la Muixeranga, que fa impossible no emocionar-se… era ara protagonista en la interpretació de tants metratges de Hollywood.
Que voleu, aquelles danses amb estètica hippie de “Jesucrist Superstar”, aquell primat llançant un os al cel en “2001: una odissea de l’espai”, Briner disparant al mig d’un carrer al so de “Els set magníficss” o el leitmotiv de Darth Vader en “La guerra de les galàxies”, al so de la dolçaina, i tantes i tantes bandes sonores, resulten, con a mínim sorprenents, evoquen més que allò que suscitaren quan les veiérem per primera vegada, i cada cop que les hem tornat a veure.
Però a mi el que més em va emocionar va ser que un instrument tant arrimat al poble valencià servira com a element que ens agermanava amb aquells que a milers de quilometres malden per sobreviure a la fam, la sida o la guerra. El so de la dolçaina havia reunit uns centenars de persones que preteníem contribuir a iniciar la construcció d’un centre de secundària a Baasnere. Els que estàvem allà ens podíem sentir valencians arrelats que s’agermanaven amb els més necessitats del planeta. Perquè lluny del que la dreta més cavernària vol fer creure, la defensa de la identitat nacional no implica tancar-se a la universalitat i el cosmopolisme. Precisament han estat aquells que estimen un instrument tan seu els que l’han posat al servei de la solidaritat, més enllà de les fronteres del territori.
El nostre País Valencià hauria de ser també un país atent a totes les necessitats del món, que aculla amb braços oberts el qui reclamen una vida millor, que siga capaç d’oferir una mà, i de ser solidari amb vocació d’enriquir-se i de compartir.

Carmel Ferragud

Anuncis