Conferència del Professor Antoni Furió: “De les Espanyes medievals a l’Espanya una, i com això afectà i afecta els valencians”.

Etiquetes

Actes 25 d'abril, Identitat, País

El divendres 27 de juny tindrà lloc la conferència d’Antoni Furió que porta per títol: “De les Espanyes medievals a l’Espanya una, i com això afectà i afecta els valencians”.
El prestigi del professor Furió i el tema de la conferència li donen a aquest darrer acte de les Jornades Josep Marco d’enguany un caràcter ben reeixit i singular. Us esperem a totes i a tots al saló de Casino, a les 19,30 hores.

Vestir el poble per a la Festa (de Carmel Ferragud)

Etiquetes

Festa, Història, País, Patrimoni

Som un país mediterrani, i el que la climatologia adversa impediria en altres indrets ací ho converteix en una realitat esplendorosa i irrenunciable. Els escenaris on es desenvolupen les festes, civils i religioses, són primordialment els carrers i les places. Espais de sociabilitat on fa segles els homes i dones d’Algemesí ens hi hem trobat per celebrar les festivitats locals de pregona tradició. Aquests escenaris han anat canviant, lògicament, a mesura que l’urbanisme ho ha fet. Dels carrers estrets i tortuosos, sense llum, clavegueram ni paviment, passàrem als inicis del segle XX a una mutació radical, d’acord amb el corrent higienista de l’època. En conseqüència, participar i veure la processó ha experimentat també les seues transformacions.
Aquest espai urbà cobra, per tant, especial importància en temps de festa. Així, ja a les acaballes del segle XIV es parla a la ciutat de València de l’acondicionament dels llocs públics més significatius, especialment aquells que van a acollir seguicis processionals i entrades triomfals dels monarques. La primera processó del Corpus té lloc a València el 1355, i per a ella el Consell disposà l’ornamentació de les façanes i la neteja dels carrers. També, en temps de Carles V, trobem disposicions semblants on es fa crida als veïns per a netejar i ornar els carrers convertits en escenaris teatrals públics. En 1521 trobem una notícia: “cada uno delante las portadas de sus casas cuelguen paños de seda y tapecerías: y limpien y rieguen las calles: y los menestrales cuelguen las vanderas de sus cofradías por ventanas”. Des del segle XVII, els viatgers estrangers a València s’admiren del caràcter efímer de les decoracions als carrers i cases valencianes, que no destaquen per la seua construcció sinó per la representativitat palesa als exteriors: “Els carrers estaven adornats amb rics domassos, les finestres plenes d’admiradors, i als balcons lluïen les dames l’esplendor del seu abillament”.
Efectivament, el primer pis de les cases va prenent importància al llarg del segle XVII i el balcó es constitueix en una tribuna oberta al carrer, que no només compleix la funció d’aportar llum i ventilació. Però és des de finals del segle XIX que la petita burgesia adinerada, també l’algemesinenca, vol manifestar públicament la seua categoria. Ja no hi ha prou en viure en una certa opulència, cal, a més, fer una exhibició ostensible del poder econòmic enfront dels grups subalterns. Es construïren luxoses mansions decimonòniques, amb miradors ostentosos des dels quals guaitar al carrer per a veure i ser vist. Eren temps pròxims a l’Exposició Regional de 1909, que tant influiria sobre els gustos arquitectònics. A poc a poc, alguns algemesinencs es podien permetre construir-se-les. Mireu si no els grans casalots del carrer Muntanya. D’altres veïns en els anys 20 i 30 es van fer construir cases modernes, amb l’element sobresortint de la façana.
Penjar llampants cobertors als balcons durant les processons no era possible mentre aquests darrers no existiren. I en la senzilla arquitectura de la casa de llaurador no constava aquesta peça, no era funcional, no calia. I així, en tot cas, s’havia de traure l’ornament per la finestra. Mireu fotografies de les festes als inicis del segle XX i trobareu els cobertors flamejant en les façanes.
Podem parlar potser d’ostentació, sí, però també de sociabilitat i de devoció. Preparar-se per a la festa sempre ha suposat una activitat frenètica per al que viu en carrer de volta. Fer neteja en profunditat, espolsar-ho tot, pot ser fins i tot emblanquinar els murs amb la calç, o preparar les fogassetes… tot per acollir convenientment el visitant convidat. Al capdavall, viure en carrer de processó és un privilegi a l’abast de pocs i que es comparteix amb gust.
No ha estat, però, el cobertor l’únic element emprat per engalanar els carrers de festa. Les enramades de murta, els tapissos florals i altres elements decoratius s’han fet presents. Això ha estat especialment destacat amb motiu dels centenaris, com el descrit magníficament per Benito Ballester Broseta de 1847 en la seua Historia de la villa de Algemesí. Ara bé, no hem arribat habitualment a la decoració i els elements simbòlics que omplen, com ara, els carrers de Morella durant el sexenni. Hem estat en això més senzills, més moderats. Amb tot, la tradició ha volgut que el cobertor haja sigut l’element característic d’ornamentació de les cases d’Algemesí. Així es manifestava a la revista Imperio. Després d’acabada la guerra civil, i volent reprendre les festes, des de les pàgines d’aquest butlletí l’ajuntament exhortava el veïnat perquè traguera els cobertors als balcons durant la festa. I així ho ha procurat sempre la gent. El cobertor més lluït, ple de color, de seda i encaixos. Cobertors que omplen d’una lluminositat corprenedora façanes de cases i edificis sencers. Però això pot ser era més factible en altres temps. Hui molts ni conserven, ni pot ser tenen el gust o els diners de fer-se amb una peça ben lluïda. I és així que per no perdre una tradició tan arrelada, per no deixar de dignificar la festa, l’espai urbà, i pot ser també pel que de col•laboració econòmica suposa, s’han posat en circulació tapissos estandarditzats, amb el mateix motiu religiós. Amb això, pot ser perdrem la varietat cromàtica, o pot ser es podrà i sabrà combinar amb gust. Fins i tot, algú ho hauria de potenciar.
Siga com siga, els temps canvien i, sense voler oblidar que hi ha elements que no s’han de perdre, ens acoblem a noves necessitats. Per això, no volem deixar d’animar-vos a continuar engalanant les vostres façanes com una mostra més de devoció, civisme i participació en la festa.

Nota: vull agrair els comentaris i suggeriments d’Enric Olivares, Oreto Trescolí i Joan Fermí Teruel.