Etiquetes
Salve, Mare dels bons valencians!
Amb aquesta aclamació tan vehement i apoteòsica acaba l’himne oficial de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats. És una referència explícita a tots aquells que viuen en la nostra terra, més enllà dels qui professen la fe catòlica. L’advocació mariana a la qual ens referim transcendeix l’àmbit dels creients i esdevé un valor certament important en l’imaginari simbòlic i identitari del nostre Poble, al qual el mateix himne es refereix com a “pàtria valenciana”.
Però qui són els “bons valencians”?
Els qui han abandonat la llengua dels seus pares?
Els qui han renunciat al patrimoni social, cultural i religiós que els tocava per herència?
Els qui s’han avergonyit de la cultura dels seus avantpassats?
Els qui manipulen els sentiments més preuats i íntims dels nostres conciutadans per impedir qualsevol reflexió serena i racional.
Els qui exploten el nostre territori per a traure’n un benefici econòmic amb l’especulació?
Els qui destrossen el paisatge de tots els valencians amb l’argument mani-queista de crear riquesa?
Els qui entretenen el nostre poble amb el joc infantil del folklorisme per a im-pedir el seu creixement cap a l’adultesa?
Els qui segresten els mitjans de comunicació públics amb la finalitat de con-trolar-los i fer-se propaganda d’ells mateixos?
Els qui en compte de buscar un futur de prosperitat per al nostre país, enmig d’una comunitat europea, el subjuguen a tota mena d’interessos aliens als del poble valencià?
Els qui, fent ús de la seua autoritat, han estat capaços de convèncer el nos-tre poble de què el valencià no és una llengua apropiada i vàlida per a celebrar els misteris de la fe ni tampoc per a expressar els sentiments més profunds mitjançant la pregària?
Els qui s’apropien de totes les manifestacions públiques del nostre poble (festives, culturals, religioses, …) per treure’n un rèdit polític?
Els qui els importa ben poc dotar el nostre país d’una bona estructura pro-ductiva que garantesca riquesa sòlida i duradora per a tothom, perquè només miren el seu estatus econòmic?
Els qui en compte de dotar de formació de base a totes les disciplines artís-tiques dels valencians (música, dança, teatre, ..) prefereixen contractar, amb els diners dels valencians, artistes estrangers que els garantesquen èxits a curt termini en els seus grans esdeveniments?
Els qui en compte de buscar la “fraternité” i la cohesió social prefereixen la confrontació, la fractura, el pensament únic, l’absència de diàleg, perquè no-més això els manté en el poder?
Els ignorants, els qui no tenen consciència de tot açò, els qui no la volen te-nir, els qui amb la seu passivitat són còmplices?
Davant aquestes consideracions, segurament molts de nosaltres ens ado-nem del llarg camí que ens queda per recórrer com a poble. Efectivament, el nivell de bondat dels valencians no és el que ens pertoca, però bo és que co-mencem creant aquesta consciència al marge de les opcions partidistes o indi-vidualistes.
Vicent Niclòs
lullalcultural 