L’Ullal Cultural se’n fa ressó del següent article ja que considerem que és encertat i compartim els seus postulats per a la millora de la Festa.
 |
| la muixeranga al carrer Berca |
a propòsit de les festes de la Mare de Deu de la Salut d’Algemesí
El dia 8 de setembre es celebren a Algemesí les
festes de la Mare de Déu de la Salut declarades per la Unesco Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. En elles l’acte més assenyalat és la reconeguda processó en la que desfilen nombrosos balls tradicionals, essent el més característics el dels Tornejants i les torres humanes de la Muixeranga.
Este fet em val, a banda d’animar a aquells que no coneguen esta festa a que s’apleguen a descobrir-la, per a fer una reflexió sobre la importància del paisatge urbà vinculat als ritus colectius.
Esta processó es repeteix 3 voltes, amb distints itineraris, els dies 7 i 8. D’elles, la més apreciada pels algemesinencs és la que es celebra el dia 8 pel matí, i la que té el recorregut més curt: apenes 240 metres des de la capella de la Troballa fins la plaça Major.
En este trajecte es donen dos circumstàncies que el doten d’una especial significació: el fet que es celebre de dia, i l’escassa longitud del recorregut. Per una banda la llum del sol permet apreciar millor el balls i el color de les vestimentes, i per altra banda la llargària del carrer provoca que el cap de la processó alcance al seu final a la plaça Major, mentre la cua comença a eixir del seu inici a la capella, la qual cosa fa que tota ella es convertisca en una mena de representació teatral simultània desenvolupada unitàriament al llarg de tot el carrer.
Es clar que esta representació té un protagonista, pot ser secundari, però sense dubte imprescindible i ben present: és l’escenari urbà, en el qual es desenvolupa tota l’acció.
El paisatge urbà sempre ha format part indissociable dels ritus públics que es celebren a les ciutats, de manera que ambdós es condicionen mútuament. Les celebracions provoquen l’aparició en l’entorn físic d’elements auxiliars amb l’objecte de realçar-les, i per la seua banda la pròpia configuració de l’espai provoca l’adaptació del ritu, generant-se llocs per a recrear diferents escenes i variants. El conjunt, escena i celebració, composen la dramatúrgia.
La ciutat actua ací com l’escenari d’una representació col•lectiva, cuidadosament mantinguda i repetida pel seus habitants. Estos valors comunitaris, han d’estar presents en el disseny de les ciutats, perquè, com ja hem dit, la imatge urbana i els símbols socials que en ella es celebren (religiosos o laics, arcaics o recents) es conjuguen en la memòria d’una manera unitària. D’esta simbiosi hi han exemples arreu del mon.
En el cas de la festa d’Algemesí, és estrany el poc interés que presenta l’escena urbana per on discorre este itinerari ritual. En tot el trajecte apenes una dotzena de cases mantenen les seues façanes amb una tipologia o composició tradicional, a pesar de trobar-nos en ple nucli històric, però la cosa agafa quotes inversemblants quan, en l’últim tram, aplegant a la plaça del Carbó, apareixen una sèrie de solars buits, resultants dels enderrocs de les cases originals.
El paisatge urbà al que ens referíem abans és ací el propi d’una ciutat atormentada, la línia de façanes s’interromp bruscament com una dentadura descantellada. L’escenari urbà desapareix, o millor dit, n’apareix un altre: el que composen les mitgeres vistes, algunes recobertes de poliuretà, i les traseres del carrer oposat.
Crida poderosament l’atenció que eixe siga el fons sobre el que es desenvolupa una activitat cultural tan apreciada i acuradament representada (Potser no es pensa en el fet de que en totes les imatges que es reproduïsquen sortirà eixe escenari tan poc meritori).
No em cap dubte que estem davant d’una assignatura pendent respecte d’esta festa. La declaració patrimonial aconseguida obliga a entendre en tota la seua dimensió
la complexitat que hui en dia tenen estos esdeveniments social i culturals.
M’agradaria animar a les “forces vives” d’Algemesí i de la seua festa, que em consta son força actives, a reflexionar sobre este fet.
Jo proposaria la reconstrucció almenys dels llenços de façana del carrer Berca i de la placeta del Carbó, amb tancaments, que, per exemple, pogueren tindre funcions de miradors, i per demanar, també proposaria l’activació d’un pla de millora urbana, recolzat en unes normes específiques per a este recorregut.
Crec que paga la pena l’esforç per recuperar la integritat dels símbols, i les seues connexions perdudes amb la ciutat construïda
Actes de l’homenatge a Angelita Ros (“Aire a la Ballaora”), dia 21 de setembre:
lullalcultural 